Vinc de la Filmoteca de Catalunya de veure un parell de pel·lícules. No ho faig sovint, però avui em venia de gust una bona dosi de cinema. Estic una mica decebut amb la cartellera d’aquests darrers mesos. La majoria de pel·lícules són el que jo dic “americans amb pistoletes”. Sembla que van fer canvis al guió però el més bàsic d’aquestes pel·lícules és el súper heroi americà que desenfunda més ràpid que tots els altres. I ahir vaig entrar en la pàgina web de la Filmoteca i em trobo que comença aquests dies un cicle de pel·lícules alemanyes contemporànies. I si d’alguna cosa estan cremats els alemanys és d’armes. Tenen les seves obsessions, com pot ser el temps del nazisme, però en general surten de l’esquema de les pel·lícules nord-americanes.

Pel·lícules alemanyes no es veuen gaires a la cartellera, malgrat que els darrers anys han tingut alguns èxits. Cuatro minutos o La vida de los otros ens han portat un cinema diferent.

He vist unes pel·lícules que no tenen el ritme trepidant de les pel·lícules d’acció però que no són lentes. I que parlen de problemàtiques ben actuals o del punt de vista alemany dels records de la Segona Guerra Mundial. I que són plenes de sentiments.

Us recomano que feu una ullada a la programació de la Filmoteca i, si aneu, veureu unes pel·lícules que tenen una òptica diferent de l’habitual. Tenim molt pròxims els francesos, per exemple, però els alemanys ens queden una mica llunyans. I fan bones pel·lícules!

Escric aquesta entrada del bloc entre visites al Facebook. Trobo que les xarxes socials són una eina increïble de comunicació i activisme. Sense bellugar-te de casa teva pots fer un donatiu a Greenpeace o enviar un correu a Iran contra una lapidació. Si una persona sap utilitzar aquestes xarxes, pot fer que una causa tingui repercussió mundial.

Malauradament, està fora de l’abast de moltes persones. La fractura digital és un fet. Jo mateix, que ja tinc els meus anys, sento que no li trec el suc que podria a aquestes coses.

Les persones amb trastorn mental amb una certa edat en molts casos no estan alfabetitzades digitalment. Conec algun jove a qui li passa el mateix. I en un futur pot ser un problema. Arribarà un moment en què utilitzar l’ordinador sigui igual que abans saber llegir i escriure: una necessitat.

Us convido als que llegiu això a que si coneixeu una persona que està completament fora del món de la informàtica, l’animeu a utilitzar un PC i si podeu, que els ensenyeu “les primeres lletres”. Especialment a les persones del nostre col·lectiu. N’hi ha gent que amb una mica d’esforç tindria al seu abast unes eines i una informació que podrien canviar la seva vida.

Llegeixo al web de la Vanguardia que un estudi d’investigadors suecs de l’institut Karolinska que ha publicat el Journal of Psychiatric Research i que ha durat quaranta anys, ha donat per resultat que un alt nombre de pacients amb esquizofrènia i trastorn bipolar s’ha dedicat a feines creatives.

Malgrat això, “excepte pel trastorn bipolar, els individus amb un conjunt de professions creatives no eren més propensos a patir trastorns psiquiàtrics”.

Us aconsello que llegiu aquest article i l’opinió d’Hernan Sampietro, psicòleg, que n’hi ha al web de l’associació Activament Catalunya.

Des del meu punt de vista, coincideixo amb ell en que considerar-nos persones diferents és discriminatori. Som persones com els altres. Qualificar-nos de creatius pel nostre diagnòstic és discriminatori.

Com diu Hernan, si un 25% de la població mundial patirà un trastorn mental al llarg de la seva vida, són molts milions de persones que tindran entre ells des d’estúpids a genis.

El debat està servit. Diu el doctor Simon Kyaga a l’estudi suec que els pensaments desordenats relacionats amb l’esquizofrènia podrien suposar la base d’una obra mestra.

Un comentari del web de la Vanguardia deia que els que estan malalts són els no creatius, alienats pel sistema. No ens posarem d’acord. Però el que és important és que nosaltres els pacients, no ens deixem discriminar.

Quan al 1945 va acabar la Segona Guerra Mundial, Europa era un pou d’odi i pestilència. En aquella Europa en ruïnes, els que havien sobreviscut vivien encara en la degradació. Milions de refugiats famolencs vivien en la misèria.

Lentament, vàrem sortir de l’infern. I crec que podem estar orgullosos del que hem fet en els darrers 65 anys.

És veritat, encara hi ha gana en aquesta Unió Europea nostra, però no hem tornat a caure en els abismes d’odi d’on venim. Recordem Hitler i Franco amb horror. Hem evitat la guerra i això ja és una cosa increïble en aquesta Europa que cada pocs anys es dessagnava en interminables conflictes.

I el respecte pels drets humans ha avançat moltíssim. Encara n’hi ha punts negres, però ni molt menys hem caigut en la barbàrie d’abans.

Així que podem felicitar-nos a nosaltres mateixos per haver construït un món més civilitzat al nostre voltant. Esperem que la crisi que patim no trenqui una pau tan formosa. Els fonaments semblen sòlids, però hem d’estar vigilants per a que el militarisme i la xenofòbia no retornin a Europa.

Li han donat el Nobel a la Unió Europea i crec que merescut.

Avui 10 d’octubre Lunética fa quatre anys i també és el Dia Mundial contra la pena de mort. Dues coses que vull unir en aquest comentari d’avui.

La pena de mort és el tracte més cruel, inhumà i degradant de tots. I ja ho diu la declaració dels drets humans en el seu article numero cinc: “ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans ni degradants”.

L’abolicionisme s’estén pel món. Cada dia n’hi ha més països que renuncien a aplicar aquesta salvatjada més pròpia de l’Edat Mitjana.

Malgrat tot hi ha països que es pretenen civilitzats com els Estats Units, la Xina o Aràbia Saudita que continuen matant sovint.

En molts casos els judicis són injustos o s’aplica la pena de mort per causes difícilment defensables, com és el cas de l’adulteri.

Aquí us poso un link amb una ciberacció d’Amnistia Internacional per si voleu signar una petició perquè no s’apliqui la pena de mort en un cas de flagrant injustícia.

http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/arabia-saudi-pena-muerte/

Avui fa quatre anys que ressona a les ones Lunética. Vàrem començar quan es celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. Ja tenim quatre anys! Quatre anys és poc temps per a un nen però molt de temps per a un programa de ràdio. El programa ha anat evolucionant. Anem adquirint experiència. Hem defensat les persones amb trastorn mental de totes les formes que se’ns han acudit i pensem continuant fent-ho. L’estigma és una condemna a mort per a molts de nosaltres. Conec massa companys amb problemes mentals que ja no són amb mi.

Intentarem que la nostra veu ressoni més que mai.

Continuem!

Com tots nosaltres, després de l’estiu, que poc a poc anem tornant a la normalitat, l’orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) torna a la feina. Aquest cap de setmana comença la temporada.

I comença a tota màquina. Ni més ni menys que amb Arcadi Volodos al piano en el segon concert per a piano i orquestra de Johannes Brahms. No crec que arribi a temps a engrescar-vos per a aquest concert, però em sembla interessant comentar-vos que malgrat l’èxit del rock i el pop, la música clàssica continua sent una proposta apassionant. Cal asseure’s i escoltar amb cura. I potser es necessita més temps per aprendre a gaudir d’aquest tipus de música. Necessita una concentració major.

Però val la pena. És música pensada i meditada. Val la pena anar a l’Auditori o al Palau de la Música i passar-se un parell d’hores assegut escoltant.

Si aneu curts de cèntims, n’hi ha formes de gaudir de la música que es fa aquí cada cap de setmana. El diumenge a les 11 del matí, Catalunya Música retransmet el concert en directe. El mateix diumenge, Radio Clásica de RNE, el fa en diferit a les 20 hores. I si voleu aprendre a escoltar música clàssica d’una forma més ordenada, sempre que vulgueu a www.catmusica.cat podeu sentir el programa Guia d’orquestra.

Gairebé cada cap de setmana hi ha tres concerts de l’OBC. El cap de setmana del Pilar no, però després tornen ni més ni menys que amb la setena de Beethoven, una obra mestra.

Us poso un enllaç per a que podeu sentir el primer moviment de la setena de Beethoven.

Escolteu amb cura…en gaudireu.

http://www.youtube.com/watch?v=FcXhnTTU5Wk

Potser us heu comportat d’una forma que no us agrada. Potser us heu degradat. Potser sentiu l’autoestigma (tenir una baixa opinió de vosaltres mateixos per culpa del trastorn mental). Pot ser, també, que us hagin tractat d’una manera que us ha fet sentir com un paria. I heu perdut el respecte per vosaltres mateixos. I això sí que és un problema. El respecte s’encomana. Si perdem el respecte per nosaltres mateixos, els altres ho noten i també ho fan. I una vegada perdut, costa més de recuperar-lo.

Però no tot està en contra nostra. Hem de tenir en compte les renovacions constants. Que ens hagin maltractat els altres no significa que sempre ho facin. Que ens menyspreem a nosaltres mateixos avui no és una condemna de per vida. Podem renovar-nos. Podem canviar. Podem fer coses que ens tornin el respecte perdut.

Hem de renovar-nos amb nous costums, noves activitats, abandonant el comportament que ens degrada (per exemple, beure massa) i recuperant així el respecte per nosaltres mateixos.

No dic que sigui fàcil, perquè la cultura que ens envolta ens maltracta.

Però ho podem fer!

Si entres en la pàgina web de Human Rights Watch (HRW) et sorprèn la varietat i l’abast dels atacs als drets humans a tot arreu. A qualsevol part del món de la que parlen ens trobem amb problemes. Aquí a Europa tampoc són tot flors i violes.

En aquest sentit és positiva l’adopció fa uns tres mesos, el 25 de juny, de un complet paquet de drets humans a la Unió Europea (UE). Es va segellar un compromís entre els 27 països de la Unió per donar prioritat als drets humans en les polítiques internes i externes.

Clar, una cosa són les bones paraules i altra els fets. Per exemple, la xenofòbia creix a la UE. En aquest sentit és paradigmàtic el retorn de partits neonazis que van a la cacera de l’immigrant. A Grècia han agafat molta força. Aquí tenim els racistes de Plataforma per Catalunya. I aquesta deriva creix. Els immigrants passen autèntica por.

També cal tenir present com tracten als immigrants en el sud d’Itàlia i com són víctimes de les màfies.

Els gitanos són perseguits a diversos països de la Unió Europea. I no podem oblidar que aquesta gent ja ha patit més d’un genocidi.

Els països d’Europa hem de millorar la vigilància aquí mateix. I després a la resta del món. Europa s’ha compromès a defensar els drets humans allà on siguin violats.

Com diu HRW, ara comença el treball dur d’aplicar aquestes polítiques que hem de començar per imposar-nos a nosaltres mateixos. Necessitem alçada moral per defensar els drets humans a tot el món.

Aquí teniu un enllaç amb la pàgina web de Human Rights Watch en què parlen de les mesures que s’han de prendre.

http://www.hrw.org/es/news/2012/06/25/ue-es-necesario-convertir-las-promesas-de-derechos-en-acciones